Tag Archives: Plaza Tahrir

Indignats i sense por

Per Esther Vivas

El moviment dels indignats, de les acampades, del 15M ha sacsejat amb força el panorama de la mobilització social a casa nostra. Molts han dit que “res tornarà a ser com abans” i és cert. La protesta ha irromput en l’escena política, social i mediàtica sent capaç de convertir el malestar, la desafecció i l’escepticisme en mobilització i acció col·lectiva. S’ha perdut la por i amplis sectors socials han dit que “ja n’hi ha prou”.

Aquestes protestes arriben després de mesos de fortes retallades socials, de fer-nos pagar als sectors populars el cost d’una crisi que no hem creat, de renuncia de les direccions de les principals centrals sindicals a mobilitzar. La crisi econòmica va esclatar a finals del 2008 i d’aleshores ençà l’ofensiva neoliberal no han parat d’intensificar-se. A l’Estat espanyol, les polítiques d’ajust del govern Zapatero, aprovades a mitjan 2010, posaven de relleu, un cop més, la seva claudicació davant els interessos empresarials i del “mercat”. Unes polítiques que a Catalunya s’han intensificat amb el govern de CiU, però que van començar ja amb el govern tripartit.

No en va en la diana dels indignats i les indignades, la classe política actual està en el seu centre. Una classe política professionalitzada, venuda als interessos del capital i amb importants privilegis econòmics. Les portes giratòries, aquells que avui estan a les institucions i demà al capdavant de les principals empreses del país, estan a l’ordre del dia. I per aquest motiu, des de les diferents “places Tahrir”, que s’han multiplicat arreu del territori, es reivindica una altra política, una política des de la base. La crítica contra l’actual sistema bancari és un altre dels leit motiv del moviment. Un sistema financer que s’ha beneficiat d’una crisi econòmica que ell mateix ha creat, rescatat per uns fons públics que n’han socialitzat les pèrdues mentre que els beneficis continuaven sent privats. Una banca usurera, que ha deixat a milers de famílies al carrer, sense llar i hipotecades de per vida.

La gran virtut de les acampades es que han aconseguit connectar amb amplis sectors socials, que s’han sentit interpel·lats per aquests joves que han estat la punta de llança de la remobilització. La solidaritat amb els i les indignades ha estat una constant en el transcurs d’aquests dies. I la multiplicació d’aquestes experiències més enllà de la barcelonina pl. de Catalunya posen de manifest el relleu del malestar social. Unes “places Tahrir” que s’han convertit en l’epicentre de les resistències socials, solidaritzant-se amb d’altres col·lectius en lluita i cridant-los a convergir.

Una nova generació neix avui d’aquestes acampades, deu anys després de les primeres mobilitzacions altermundialistes, quaranta anys més tard d’aquell maig del 68. La revolta mai mor. Avui floreix de nou.

*Article publicat a El Punt|AVUI, 04/06/2011.

 

Anuncis

La rebelión de l@s indignad@s. Notas desde la Plaza Tahrir de Barcelona

Por Esther Vivas y Josep Maria Antentas

Ya no hay dudas. El viento que ha electrizado el mundo árabe en los últimos meses, el espíritu de las protestas reiteradas en Grecia, de las luchas estudiantiles en Gran Bretaña e Italia, de las movilizaciones anti-Sarkozy en Francia… ha llegado al Estado español.

No son estos, pues, días de business as usual. Las confortables rutinas mercantiles de nuestra “democracia de mercado” y sus rituales electorales y mediáticos se han visto abruptamente alteradas por la irrupción imprevista en la calle y en el espacio público de la movilización ciudadana. Esta “rebelión de l@s indignad@s” inquieta a las élites políticas, siempre incómodas cuando la población se toma en serio la democracia… y decide empezar a practicarla por su cuenta.

Hace dos años y medio, cuando la crisis que estalló en septiembre de 2008 se rebeló de proporciones históricas, los “amos del mundo” vivieron un breve momento de pánico alarmados por la magnitud de una crisis que no habían previsto, por su falta de instrumentos teóricos para comprenderla y por el temor a una fuerte reacción social. Llegaron entonces las vacías proclamas de “refundación del capitalismo” y los falsos mea culpas que fueron evaporándose poco a poco, una vez apuntalado el sistema financiero y ante la ausencia de un estallido social.

La reacción social ha tardado en llegar. Desde el estallido de la crisis, las resistencias sociales han sido débiles. Ha habido un sesgo muy grande entre el descrédito del actual modelo económico y su traducción en acción colectiva. Varios factores lo explican, en particular, el miedo, la resignación frente a la situación actual, el escepticismo respecto a los sindicatos, la ausencia de referentes políticos y sociales, y la penetración entre los asalariados de los valores individualistas y consumistas.

El estallido actual no parte, sin embargo, de cero. Años de trabajo a pequeña escala de las redes y movimientos alternativos, de iniciativas y resistencias de impacto más limitado han mantenido la llama de la contestación en este periodo difícil. El 29S abrió también una primera brecha, aunque la desmovilización posterior de las direcciones de CCOO y UGT y la impresentable firma del pacto social cerró la vía de la movilización sindical y ahondó, aún más si cabe, el descrédito y desprestigio de los sindicatos mayoritarios entre la juventud combativa y quines ahora protagonizan las acampadas. Continua llegint